Tindràs activitats, viatges, productes i serveis amb descomptes exclusius! Guanyaràs el teu primer CLUBI!
Tindràs activitats, viatges, productes i serveis amb descomptes exclusius! Guanyaràs el teu primer CLUBI!
Per segon mes consecutiu, continuem amb aquesta nova iniciativa de CLUB65 del Sènior del Mes, un espai on donem veu als qui són el veritable cor de CLUB65. Perquè com solem dir: les vostres històries mereixen ser contades.
Si la entrevista a Antoni Mª Lluch Pérez, Sènior del Mes el febrer passat, us va agradar, espereu-vos a conèixer a Maria Àngels de Cereceda, un claríssim exemple de…
DINS ENTREVISTA!
Maria Àngels forma part de la comunitat CLUB65 i és un exemple clar d'actitud activa i generosa. Inquieta, participativa i sempre disposada a tastar coses noves, organitza tallers de manualitats amb amigues i converteix cada trobada en un espai de suport, conversa i vincle.
Després d'enviudar i començar una nova etapa a Sant Cugat del Vallès, va sentir el buit de la soledat, però també va entendre que tenia una elecció: quedar-se a casa o fer un pas endavant. Va triar moure's, relacionar-se i construir comunitat. I des de llavors no ha parat.
Després dels moments difícils que has viscut, què va fer el que vas decidir decidir fer un pas endavant i apostar per una vida més activa i connectada amb els altres?
Jo sempre he estat una persona inquieta, m'ha agradat fer coses. Vaig ser molt feliç, però quan em vaig quedar vídua se'm va trencar tot. Els meus fills i els meus néts sempre m'han ajudat molt, però a la nit, quan tancava la porta de casa, aquest silenci era molt dur.
En aquell moment et queden dues opcions: o tirar endavant o quedar-te a casa com un mussol.
Vaig tenir molta sort perquè em vaig venir a viure a Sant Cugat, a prop dels meus fills i els meus néts. Cadascú a casa seva, però em sentia acompanyada. Tot i així, recordo perfectament estar asseguda al menjador pensant: “I ara què faig?”
Parlant amb el meu fill, em va dir que havia de buscar algun lloc, algun club o activitat per fer amistats i un dia, passejant, vaig veure una botiga de llanes i vaig entrar a fer un curs. Allà vaig fer moltes amistats i vaig aprendre ganxet, cosa que encara avui forma part de la meva vida.
Després vaig apuntar-me al Teatre Ateneu i va ser fantàstic. Vaig conèixer gent, sortia amb il·lusió, em relacionava, m'oxigenava. Gràcies a això vaig fer amigues que avui són com a germanes.
Maria Àngels, ets una persona molt activa i sempre estàs organitzant coses. Què et mou a no quedar-te parada ia continuar proposant activitats i tallers?
La veritat és que no ho sé, és la meva manera de ser. M?agrada estar amb gent i m?agrada ajudar.
El fet d'estar juntes, fer un cafè i compartir m'omple molt. Al taller de casa he ensenyat moltes coses, però també n'he après d'altres. Parlem de fills, de néts, de cuina, de política a la nostra manera... i això m'enriqueix.
Estar acompanyada i fer coses amb altres persones em fa vida.
Què necessites que tingui un dia per sentir, al ficar-te al llit, que ho has aprofitat de debò?
Pot semblar molt simple, però necessito sentir que he pogut ajudar algú.
De vegades és una mica petit: ajudar a creuar el carrer, oferir ajuda al supermercat, tenir un gest amable. Amb només un gest o una paraula sentir-me útil, sentir que he fet una mica de profit. Amb això ja em vaig a dormir tranquil·la.
Organitzes tallers de manualitats amb amics. Explica'ns com van sorgir i què signifiquen per a tu.
Va ser una cosa molt senzilla. Quan va tancar la botiga de llanes on ens reuníem, ens vam quedar cinc amigues pensant: “I ara què fem?”
Sense pensar-ho gaire, vaig oferir casa meva. I van dir que sí. I de broma, de broma… ja portem tretze anys fent aquest taller.
Vam quedar quatre dimarts al mes a casa meva. Un ho dediquem a fer les polseres solidàries de l'Hospital Sant Joan de Déu. També col·laboro amb el Gilgal Solidari de Sant Cugat, on ensenyo ganxet a noies els dissabtes.
Sempre que sorgeixen coses, m'hi apunto. M'agrada compartir i aportar allò que sé.
Amb quina sensació et quedes quan acaba una d'aquelles trobades?
Amb moltíssima satisfacció. Estàs acompanyada, comparteixes inquietuds, rius i de vegades fins i tot plores.
Moltes tardes ni tan sols treballem: fem el cafè —cadascuna porta alguna cosa, jo poso la casa— i ens posem a xerrar. I això omple l'esperit. Quan se'n van, em quedo tranquil·la i contenta.
A través de les teves activitats coneixes gent nova i enforteixes relacions. Quin paper hi tenen els vincles i la companyia en aquesta etapa de la vida?
Són importantíssims. En aquesta etapa de la vida, la família és fonamental, però les amistats ajuden moltíssim. Són persones de la teva generació, que viuen situacions semblants, i sentir-te acompanyada i estimada és essencial.
També hi ha les relacions més quotidianes, la gent del poble que et saluda, que et pregunta com ets. Això també us fa sentir part d'alguna cosa i m'encanta.
Creus que mantenir-se activa també és una manera de combatre la solitud?
Importantíssim. No m'imagino a casa sense sortir, sense parlar amb ningú. I no es tracta de diners. Pots asseure't en un banc al sol i conversar. Es tracta de companyia.
Moltes persones senten por de començar alguna cosa nova amb els anys. Tu, en canvi, no dubtes a provar coses diferents. Què diries a algú que sent que “ja no està en edat” de començar alguna cosa nova?
Que no tingui por. Sempre dins de les possibilitats de salut, és clar, però cal provar.
Jo ara vaig al taller de memòria i hi ha exercicis que em costen molt i alguns no ho sé fer. Són reptes. Feia anys que no treballava aquest tipus de coses i de vegades he de preguntar.
Però per això no deixaré d'anar-hi. Si no ho sé fer, ho intentaré. I si em costa, aprendré.
El més important és no quedar-se a casa, ni deixar de fer-ho.
