Un mes més, seguim amb una Història més que, com moltes més, mereixen la pena ser comptades al nostre apartat Sènior del Mes a CLUB65, el espai on donem veu als qui són el nostre veritable cor.

I avui li toca el torn a Montserrat Roig Torrents, una dona lluitadora on n'hi hagi que ha dedicat gran part de la seva vida a educar, acompanyar i cuidar. Preneu seient i netegeu les pantalles per conèixer la Montse a… DINS ENTREVISTA!

Un abans i un després

Mestra de formació, Montserrat sempre va defensar una manera més humana d'ensenyar, més centrada en les persones que no pas en les notes. Al llarg dels anys ha treballat en l'àmbit del lleure educatiu, ha estat família d'acollida i avui continua estudiant a la UOC, fidel a una manera de viure inquieta, compromesa i profundament generosa.

Però si hi ha un moment que va transformar completament la seva vida va ser la mort del seu fill Adrià, als 26 anys. Des d'aquest immens dolor, Montserrat ha après a reconstruir-se sense deixar d'estimar i ha convertit la pèrdua en una nova forma de donar sentit a la vida.

Montserrat, després de la pèrdua del teu fill Adrià vas viure un dels moments més difícils de la teva vida. Què et va ajudar a tornar a aixecar-te i fer el pas cap a una nova etapa, fins i tot començant de zero a Barcelona?

L'Adrià i jo vam començar un acolliment familiar el juliol del 2012 i una de les coses que més el preocupava era el futur de les germanes no biològiques. Era una inquietud que va comentar amb la seva millor amiga basca abans de morir i després ella m'ho va passar per escrit.

Juliol de 2021. Tres mesos abans de morir:

Adrià – "Has parlat amb la meva mare? Ara penso molt en les meves germanes i vull ajudar-les a la vida tot el que pugui. Potser pots aconsellar-me en què fer jaja."

Amiga Adrià – "Vaig parlar amb ella la setmana passada, vam estar parlant força. En què vols ajudar-les?"

Adrià – “Bé, que van creixent i ajudar-les a que els creixi l'autoestima i confiïn en elles mateixes, que es vegin capaços de fer el que vulguin i menjar-se el món (potser és massa, però sobretot evitar tot el contrari)."

Necessitava un canvi d'aires, no podia continuar vivint al poble. La meva filla petita volia venir a estudiar a Barcelona i va ser el moment de fer el pas. Vaig comprar el pis pensant en l'Adrià i la meva filla petita, que un any després vindria a viure a Barcelona.

El pis que he comprat és l'herència d'Adrià i, quan jo en falti, la propietat passarà a ser de la Fundació Vall d'Hebron per a la investigació i lestudi de tot tipus de malalties. A ell no ho van poder salvar, però estic convençuda que la investigació contribueix a fer que els avenços mèdics siguin cada vegada més importants.

 

Transformar el dolor en propòsit

Has convertit casa teva en un espai obert per a joves de tot el món, en part com a homenatge a un projecte que el teu fill volia fer. Què significa per a tu aquest projecte i què t'aporta al teu dia a dia? 

Continuar amb el projecte d'Adrià és allò que m'ajuda a viure cada dia com a ell li agradaria que ho fes. Des de fa molts anys, al Vendrell, els meus fills i jo hem acollit joves mitjançant plataformes d'intercanvi, per tant, és una manera de tenir-lo sempre en el record i poder fer per ell el projecte que no va poder dur a terme a Cork.

Acollir estudiants universitaris joves de tot el món és un enriquiment cultural mutu i totes dues parts hi sortim guanyant.

 

Cuidar per curar

També has acompanyat nadons nadons tutelats a hospitals, com a agraïment als professionals que van cuidar del teu fill. Què et va donar aquesta experiència i com va ajudar-te en el teu procés personal? 

Des que Adrià se'n va anar, i amb l'experiència prèvia de l'acolliment familiar, em vaig interessar pels acompanyaments hospitalaris de nadons perquè era una manera de poder transmetre amor, tendresa i afecte a nadons que, per circumstàncies alienes a ells, estaven hospitalitzats sense els seus progenitors al costat.

Poder tenir-los als braços, acariciar-los, fer pell amb pell… per a mi va ser una cosa molt, molt enriquidora, a més d'una mostra d'agraïment infinit a tot el personal de l'hospital Vall d'Hebron, que va atendre l'Adrià d'una manera que va fer fàcil allò que era molt difícil.

Vaig fer acompanyaments a diferents hospitals, però casualment un dels hospitals on més vaig ser va ser precisament a Vall d'Hebron.

Viure amb valors

Al llarg de la teva vida, has apostat per una educació més humana i innovadora. Quins valors han guiat el teu camí i com t'han ajudat a fer front als moments més difícils? 

Vaig començar als divuit anys com a monitora de temps lliure i als vint-i-un ja era directora. Tot i que vaig estudiar Magisteri, sempre vaig pensar que jo no servia per avaluar els nens amb notes numèriques i exàmens que aportaven molt poc a l'aprenentatge permanent. 

Per això vaig decidir apostar pel món del lleure educatiu i començar a estructurar i escriure tots els centres d'interès, eixos d'animació i projectes de lleure educatiu que vaig desenvolupar al llarg de la meva trajectòria professional. Això m'ha enriquit moltíssim tota la meva vida, ja que he tingut el privilegi de poder educar sense haver de fer exàmens ni posar notes. 

Educació, societat i mirada de futur

En un moment en què el sector educatiu està en debat i en canvi constant, com valores la situació actual de l'educació? Des de la teva experiència, què creus que es podria millorar i quin paper tenim com a societat per avançar cap a un model més humà i significatiu? 

Des del meu punt de vista totalment personal, penso que en quaranta anys ha passat d'un extrem a l'altre. Des d'un aprenentatge purament memorístic i molt jeràrquic, a l'extrem que actualment algunes escoles semblen més esplais que llocs educatius.

Crec que hem de trobar el terme mitjà, perquè cada àmbit —l'escolar i el del temps lliure— és prou ric per tenir les seves pròpies metodologies, que no han de ser antagòniques sinó complementàries.

Com diu la dita, l'escola ha d'ensenyar, la família ha d'educar i el lleure educatiu combina les dues coses.

I com diu el refrany: “Per educar un nen, cal tota la tribu.”

 

Una mica més de tu