Tindràs activitats, viatges, productes i serveis amb descomptes exclusius! Guanyaràs el teu primer CLUBI!
Tindràs activitats, viatges, productes i serveis amb descomptes exclusius! Guanyaràs el teu primer CLUBI!
Aquest mes de setembre volem posar el focus a una d'aquelles històries que ens recorden que fer anys no significa anar tancant etapes, sinó també obrir-ne de noves. Una història de curiositat, aprenentatge, compromís i ganes de continuar aportant, que reivindica una manera de fer-se més allunyada d'estereotips i plena de possibilitats. Perquè l'experiència no hauria de ser mai un motiu per passar a un segon pla, sinó un capital enorme que compartir amb els altres. I precisament aquestes són les històries que volem explicar al nostre apartat Sènior del Mes, l'espai on donem veu als qui són el veritable cor de la nostra comunitat.
Després de tota una vida vinculada a l'educació, Núria Pedrós afronta la jubilació com el començament d'una nova aventura: una etapa en què continuar aprenent, escrivint, investigant i posant la seva experiència al servei dels altres. La seva trajectòria continua molt lligada a la pedagogia i als projectes socials i culturals i, actualment, segueix també al capdavant de NNPP, una ONG dedicada a acompanyar nens i famílies que travessen situacions emocionals i socials complicades.
Als seus 65 anys, la Núria té clar que fer-se gran no significa tenir menys il·lusions, somnis o projectes, i defensa la necessitat de trencar amb l'edatisme i amb aquesta mirada que tantes vegades associa complir anys amb el declivi o la pèrdua de capacitats. La seva filosofia es podria resumir en una idea senzilla però poderosa: no posar-se data de caducitat. Perquè mentre conservem la curiositat, les ganes de descobrir i motius per aixecar-nos cada matí, sempre hi haurà noves portes per obrir i nous camins per explorar.
Què significa per a tu fer-se gran i què creus que encara podem aportar a la societat després dels 65 anys?
Per mi, jubilar-me vol dir que l'etapa laboral s'ha acabat i que tota l'estructura vital que girava al seu voltant, també. Però, alhora, fer 65 anys és prendre consciència que comença l'última gran aventura de la meva vida: fer-me gran. Tinc la gran sort d'arribar-hi amb energia, salut i il·lusió, acompanyada d'un bon bagatge de coneixements, vivències i aprenentatges. Tot plegat em permet mirar el futur amb la mateixa curiositat de sempre, però des d'una perspectiva diferent, més serena. Jubilar-se no vol dir deixar de fer coses, sinó fer-les d'una altra manera i, per què no dir-ho, a una altra velocitat (que ja toca!).
No crec que als 65 anys passi a la reserva, sinó que obro una porta a noves possibilitats. Potser les persones sènior ja no tenim les mateixes obligacions ni els mateixos ritmes, però aportem criteri, memòria, reflexió, capacitat d'escolta i molta experiència humana. Podem continuar ensenyant, aprenent, emprenent, creant, cuidant i fent de pont entre generacions.
I comptem amb el millor aliat: el temps. Temps per a nosaltres i temps per posar-lo al servei dels altres. L´edat no és cap límit, sinó l´oportunitat de posar el nostre saber al servei de la comunitat. La societat no es pot permetre el luxe de prescindir de tot aquest capital humà; al contrari, ho hauria de celebrar i aprofitar molt més.
Què creus que encara no entén la societat sobre les persones sènior? Quins estereotips hauríem de trencar?
Encara que s'han fet passos endavant, encara hi ha una mirada massa limitada sobre el que significa ser sènior, i de vegades aquesta mirada la tenim nosaltres mateixos! Sovint s'associa l'edat al declivi, a la dependència oa la incapacitat d'aprendre, adaptar-se o innovar.
Aquí és on es manifesta el discriminació per l'edat: la discriminació o els prejudicis envers les persones basades exclusivament en l'edat. Cal qüestionar aquests clixés quotidians que confonen fer anys amb fer-se vell, que equiparen els petits oblits amb el deteriorament cognitiu o que associen disposar de més temps amb la lentitud a l'hora d'actuar. Així mateix, hem de rebutjar la infantilització: només cal parlar-nos com si fóssim nens o des d'una condescendència benintencionada! Tenim veu pròpia, gustos, plena autonomia i capacitat per decidir sobre les nostres vides.
Tenir més anys no vol dir tenir menys il·lusions i somnis. No vol dir jubilar-se de la vida, sinó reiniciar-la amb més bagatge. Jo sóc un exemple: després d'una vida dedicada a l'educació, segueixo investigant, escrivint i buscant reptes. Fa uns mesos vaig rebre el Premi de Reconeixement a l'Emprenedoria de Montgat, i aquest any he publicat el llibre Montgat desaparegut, a més de continuar escrivint i treballant en nous projectes socials i culturals.
Sempre hi ha noves portes per obrir. Deixem de preguntar-nos què Podem fer els grans i comencem a preguntar-nos què Volem fer si ens donem (i ens donen) loportunitat.
Quin paper té la curiositat a la teva vida i per què creus que mai no hauríem de deixar d'aprendre?
La curiositat ha estat el meu principal motor. Si perdem la curiositat, ens aturem, i en aquesta vida, quan no s'avança, es recula.
La meva trajectòria sempre ha estat vinculada a l'educació, però jo m'he educat vivint: he après dels nens, dels mestres, de les famílies, dels llibres i de la gent extraordinària que m'he trobat pel camí. I continuo tenint la mateixa gana d'aprendre!
Ara bé, aprendre ja no vol dir necessàriament anar a la universitat a buscar un títol (que també). Aprendre és una actitud davant de la vida: és cultivar hàbits que ens facin bé al cos, a l'ànima i al cervell per mantenir-nos connectats amb el món. La curiositat és la font autèntica de la joventut interior. Mentre tinguem preguntes, tindrem ganes de cercar respostes; i mentre busquem, seguirem ben vius i actius.
Què diries a les persones que creuen que, després dels 65 anys, ja queden poques coses per descobrir, aprendre o aportar?
Els diria que no es posin data de caducitat, perquè els 65 anys són una línia imaginària que només existeix si nosaltres decidim dibuixar-la. Moltes vegades l'edat només és un fantasma que tenim al cap.
Potser no fem les mateixes coses que als 30 o als 40 anys, però en podem fer de noves… i moltes molt millor! Ara tenim lexperiència i la perspectiva per saber què és realment important. Els faria una pregunta: Què faries si no tinguessis por de començar de nou? I després els diria: endavant!
No cal fer grans revolucions; n'hi ha prou amb atrevir-se amb allò que es va anar posposant. Llegir aquell llibre, fer aquell viatge, aprendre un idioma, tocar un instrument, fer voluntariat, gaudir dels amics i la família, tenir aquesta xerrada de cafè amb les veïnes o, simplement, mirar la realitat amb altres ulls.
I, per descomptat, cuidar-se per dins i per fora! Cal cuidar l'estètica seguint al peu de la lletra la màxima de nets i arreglats; dormir bé, menjar equilibradament, caminar, meditar i fugir de l'estrès d'aquesta societat accelerada. Cuidar la nostra salut és la millor manera de mantenir-nos proactius i conservar la nostra autonomia i, de passada, estalviar-los un bon mal de cap als nostres fills!
Quins projectes o il·lusions t'agradaria continuar desenvolupant els propers anys i com t'agradaria continuar aportant a la societat?
Vull continuar fent allò que dóna sentit als meus dies: educar, aprendre, escoltar, escriure i estar a prop de les persones. I gaudir de la meva gent, dels meus amics i amigues, de la meva família i, especialment, del meu marit —amb qui fa gairebé mig segle que compartim la vida!—, de les meves filles i gendres i de la meva futura néta.
Seguiré vinculada a la pedagogia, la divulgació i l'escriptura, donant forma a idees noves. A més, seguiré al capdavant de NNPP, l'ONG d'acompanyament a nens i famílies en situacions emocionals i socials complicades, una tasca que em proporciona enormes satisfaccions i em manté de peus a terra.
Tinc la intenció de continuar obrint portes i explorant camins. Perquè envellir bé no és només anar sumant espelmes al pastís, sinó continuar tenint motius per saltar del llit cada matí amb ganes de veure quina sorpresa ens té preparada el dia.
