Lloll Bertran ha deixat una empremta inesborrable al teatre, la televisió i el cinema del nostre país. La seva capacitat per connectar amb el públic, la seva energia desbordant i el carisma innegable l'han convertit en una de les actrius més estimades i respectades de Catalunya. Entrevistem Lloll Bertran, una actriu amb una llum pròpia que continua il·luminant l'escena catalana.

-Com sorgeix la teva vocació per la interpretació?

Crec que ja la portava escrita a l'ADN. Des de ben petita em va fascinar el món de l?espectacle. Els nens són uns grans actors, perquè juguen de debò, que és la base de la nostra feina. I he tingut el privilegi de poder fer, de la meva afició, la meva professió.

-Des dels teus inicis fins avui, com has vist evolucionar l'humor i la comèdia a Catalunya i com t'has adaptat (o has influït) aquests canvis?

Ho dic a més o menys (al detall sempre hi ha excepcions): crec que hem anat d'un humor subtil i irònic a un de traç gruixut i esbudellat. Un amic molt actiu a les xarxes socials em deia un dia que, sovint, als comentaris que publica, ha d'afegir: “És ironia!”, perquè molta gent no ho capta i se'l pren seriosament. I amb l'empobriment que patim de la llengua, n'hi ha que ja ni entenen i, per tant, no els fan gràcia, els jocs de paraules.

-Al llarg dels anys has interpretat una gran varietat de personatges, tant còmics com dramàtics. Hi ha algun personatge a qui tingui especial estima?

“Tots eren els meus fills”, que deia Arthur Miller. Cada personatge t'hi aporta alguna cosa. I t'enamores de tots perquè te'ls has de fer teus, entendre'ls i estimar-los, però n'hi ha alguns que han crescut amb mi, que hem compartit moltes estones i aventures i, per tant, et marquen més, és clar. Encara ara em trobo amb moltes persones que, quan em veuen, em somriuen i diuen: “El víiideeooo!” O fan el cop de pèl tan característic de Sandra i exclamen: “Porfa!”

-La connexió amb el públic és fonamental a la comèdia. Què sents en veure la reacció del públic als teus personatges i com influeix aquesta resposta a la teva feina?

Sempre dic que la millor banda sonora per a un actor són les rialles, els aplaudiments i els silencis carregats d'emoció. Són pura energia que potencia la nostra actuació. El públic sempre té un paper protagonista i és qui acaba d'arrodonir l'espectacle.

-Què és l'humor per a tu?

Veure la vida des d'un prisma que distorsiona la realitat i la fa sorprenent, trencadora, nova, i fa riure o somriure. I és la manera més ràpida i eficaç de ser a prop d'algú. L'humor escurça les distàncies.

-Teatre, televisió, cinema, ràdio, discos, llibres… has treballat en tots els formats. Tens alguna preferència en particular?

Tots m'atreuen i fascinen, perquè, en definitiva, l'essència és la mateixa, la interpretació, però amb diferents tècniques. M'atreveixo a dir, però, que el nostre medi natural és el teatre. Poder viure i compartir aquella representació és únic i irrepetible, tant pels actors com pels espectadors. Aquella ficció esdevé ben real i veritable. Deia Vittorio Gassman que els actors som els mentiders més sincers.

-Repassant la teva extensa i reeixida trajectòria, quin diries que ha estat el moment o projecte que va marcar un abans i un després de la teva carrera i per què?

Crec que cada obra sempre és un pas més i he tingut la sort de treballar amb molt bons directors, però hi ha moments especials com el debut, amb l'auca del senyor Esteve, que Pere Planella em va proposar el mateix dia que vaig acabar les classes a l'Institut del Teatre; conèixer el gran Josep M. Flotats, amb qui he fet sis obres!; poder treballar amb el mestre Ricard Salvat a “Ronda de mort a Sinera”; i, per descomptat, han estat molt importants els diferents xous unipersonals que he fet, molt ben acompanyada, i que, per un dels quals, “La Lloll. 25 anys”, em van atorgar el premi Margarida Xirgu. Amb els xous, estaven gairebé totes les Llolls, i van ser un homenatge al públic i un acte d'amor al teatre.

-Amb una vida professional tan rica i variada, quins diries que són els aprenentatges més importants que has adquirit?

Que el teatre és com la vida. Cal sentir-ho i viure'l a cada instant. I no perdre mai les ganes de jugar.

-Si poguessis donar un consell a la Lloll Bertran que començava el seu camí al món de l'espectacle, quin seria?

Que no fos tan dubitativa (una mica va bé!), ni tan autocrítica (una mica també!).

-Mirant cap al futur, hi ha algun somni professional o personal que encara t'agradaria complir?

El somni és poder continuar jugant als escenaris. Fa uns quants anys vaig començar a apuntar-me títols d'espectacles i personatges per poder fer quan fos més madureta, perquè m'agradaria no jubilar-me mai. Com tota la colla del BE65!