Des que l'any 1985 la veu de Conxa a Pedra de tartera atorgués dignitat literària a tota una generació silenciosa, Maria Barbal no ha deixat de polir un ofici que avui ens sembla inseparable de la seva pròpia biografia. Parlem amb l'autora d'un ofici, el d'escriure, que viu sense artificis, amb la paciència de qui sap que les millors històries necessiten temps per madurar. Ho fem en un moment dolç: amb la recent reedició de Pedra de tartera encara bategant a les llibreries i la seva última obra, Peripècies.

—En el seu darrer llibre, Peripècies, explora els llums i les ombres de l'ofici d'escriptor i la seva relació complexa amb el món editorial. Què hi ha de les seves pròpies experiències com a escriptora al llibre?

Hi ha una experiència personal d?anys de tractar amb les editorials que han publicat els meus llibres, però també hi ha un gruix d?autors i coneixements que m?han arribat per altres vies. No hi ha una experiència exacta entre el que a mi em va passar i el que li passa al protagonista del llibre a tota la novel·la, però sí que hi ha experiències com la de Sant Jordi, qüestions que se't presenten al llarg del temps, que poden coincidir. Però hi ha força ficció. Vaig buscar un protagonista que fos força diferent a mi, perquè no volia era donar a entendre que estava escrivint una biografia novel·lada. És un home jove però amb unes experiències que són conegudes per mi.

—Quins són els seus hàbits de creació? Li ha estat difícil compaginar l'escriptura i la vida personal?

Vaig escriure força anys quan encara treballava a l'ensenyament, i això em deixava lliure un horari molt reduït durant la setmana laboral; escrivia quan podia perquè tenia els fills petits i adolescents. Després ha vingut una època en què m'he pogut dedicar més, però no he estat una persona gaire sistemàtica. No escric en un horari fix com altres autors, sinó quan puc, perquè sempre sorgeixen coses que fan que el meu horari no es pugui preveure.

No ha estat gens fàcil compaginar l'escriptura i la vida. Aquest fet fa que escriguis menys que aprofitis molt el temps… la balança de vegades es decanta cap a un costat o cap a l'altre. Els meus fills diuen que no van notar res excepcional quan eren petits. És a dir, que jo no estava absent o tancada en una habitació escrivint, perquè sempre vaig tenir molt clar que això no passaria. Però la meva sensació és que potser ho hauria pogut repartir millor. Ara estic en una època de recompte i ho veig així.

—La família, el silenci i la memòria són constants a la seva literatura. Aquests temes la segueixen inspirant avui o n'han aparegut de nous?

La família és un gran tema literari. Ho ha estat sempre perquè és un nucli on es produeix tota la formació sentimental, de relacions properes que quan s'amplien a l'exterior poden entrar en conflicte… per tant, és un gran tema i ho continuarà sent. La memòria, en néixer deu anys després de la guerra civil espanyola, és un tema accentuat. Però per a qualsevol escriptor la guerra és un gran tema per la perspectiva que aporta un contrast amb la realitat actual. Hi ha molts altres temes clau a la literatura, com l'amor que és etern… sempre van sortint temes que m'inspiren.

Foto © © Oriol Forn / RTVE

—Recentment s'ha reeditat Pedra de tartera. Molts lectors van créixer o descobrir la literatura catalana amb aquesta novel·la. Per què creu que la història de Conxa continua sent universal i necessària quatre dècades després?

Jo no gosaria dir que sigui una història necessària. En tot cas, diria que hi ha moltes històries necessàries que ens aporten la memòria d‟una època i les vivències que nosaltres no hem pogut tenir, però que poc o molt ens han influït. Són petites històries que aporten memòria i en aquest sentit es poden considerar necessàries. Però no només la de Conxa, n'hi ha moltíssimes més. També es poden considerar universals, perquè s'han viscut i viuen en altres llocs amb unes circumstàncies diferents, però la mateixa essència.

—Publicar Pedra de tartera de jove i que es convertís en un clàssic pot haver estat un repte emocional. Com ha gestionat aquest primer gran èxit a la seva carrera?

He de dir que l'èxit del llibre no va ser immediat. Un èxit relatiu sí que ho va ser perquè va sortir en una col·lecció juvenil i va fer el pas a lectura d'adults molt ràpid. Per mi, això és l'èxit d'aquell moment perquè durant anys no es pot dir que se'n parlés gaire. El que sí que hi ha hagut és una fidelitat de lectors; potser també pel fet que descriu uns personatges durant la guerra civil i la postguerra, i alguns pedagogs el van escollir com a lectura de referència per debatre aquest període. A l'inici de la publicació, ara fa 40 anys, no va ser un tema que em provoqués un xoc, ja que l'èxit del llibre ha anat madurant amb el temps. Per això ho he pogut viure matisadament.

—Vostè té 76 anys i es troba en un moment creatiu magnífic. Com viu aquesta etapa de la vida? Creieu que la societat actual valora prou l'experiència de la gent gran?

Visc aquesta etapa com a molta gent de la meva edat, veient que tenim unes limitacions clares i que no és fàcil fer-nos visibles; però penso que la societat sí que valora la gent gran, en general. També se'n parla molt. Jo tinc un privilegi perquè encara estic activa literàriament. Però qualsevol persona de la meva edat que faci una activitat extra pot viure de forma activa i interessant avui dia.

—Què aporta l'escriptura en aquesta etapa que no li aportava quan era més jove?

L'escriptura m'aporta visibilitat i joventut, però com una altra activitat aporta el mateix a una altra persona. Però sí que penso que una activitat creativa et fa sentir més jove.

—Si pogués fer un viatge en el temps i parlar amb la Maria Barbal que començava a escriure als anys 80, quin consell li donaria sobre la vida i sobre l'ofici?

Diria que tinc un caràcter força prudent, per tant, des de jove he intentat prendre'm les coses amb calma, però ara em recomanaria viure tots els esdeveniments que tenen a veure amb el fet d'escriure i publicar amb més calma de la que ho vaig fer. Potser pel fet de tenir un temps mesurat, crec que hi ha hagut moments en què he perdut la calma i això m'ha pesat.

—Què llegeix actualment? Hi ha algun llibre o autor que l'hagi acompanyat especialment aquests darrers anys?

Sí, molts llibres. Hi ha autores que m'agraden des de fa anys, com Carson McCullers, però darrerament em decanto una mica més per l'assaig. He estat una gran lectora de novel·la i de contes i ho segueixo sent, però ara m'adono que hi ha autors que m'han passat absolutament per alt i vaig a buscar-los i m'entretinc. I l'assaig, encara que em costa més llegir que la novel·la, és un gènere que aporta idees molt interessants que fan d'enllaç entre cultures. Segueixo alguns autors russos com Osip Mandelstam, que a més de poesia va escriure assaig, ia la seva dona Nadezhda Mandelstam, que va descriure uns anys de la vida de la parella al seu llibre Contra tota esperança, i és impressionant. També he tornat a llegir Hamnet de Maggie O'Farrell després de veure la pel·lícula al cinema, perquè és una autora molt bona. I acostumo a llegir els meus companys, i els autors joves, que n'hi ha de molt bons.