ENTRETENIMENT, CULTURA I ESTIL
Tindràs activitats, viatges, productes i serveis amb descomptes exclusius! Guanyaràs el teu primer CLUBI!
Tindràs activitats, viatges, productes i serveis amb descomptes exclusius! Guanyaràs el teu primer CLUBI!
El reconegut autor i il·lustrador britànic Steve Smallman, creador de clàssics infantils com La ovelleta que va venir a sopar, reflexiona sobre la seva trajectòria, el seu procés creatiu i el valor de les històries a la infància. En aquesta conversa, ens parla del nou llibre La meva mare és… un nan rondinaire i comparteix la seva visió sobre la relació amb els lectors més joves, la imaginació i el poder atemporal dels contes.
– Inicies una nova etapa creativa amb La meva mare és… un nan rondinaire (Beascoa). Què ha suposat aquest nou projecte per a tu? I quin va ser el punt de partida de la història?
La meva mare és… un nan rondinaire va començar (com la majoria de les meves històries) amb un dibuix al meu quadern: un petit drac amb una sola ala. Estava completament sol al món i semblava una mica trist.
El personatge em va agradar, però vaig decidir que no volia que fos desgraciat. Volia que fos optimista, feliç i alegre. Està decidit a trobar la seva mare, però és tan dolçament ingenu que el fa feliç creure que qualsevol que coneix podria ser la seva mare (inclòs un nan molt rondinaire!).
– Mirant enrere la teva llarga trajectòria com a escriptor i il·lustrador, com sents que ha evolucionat la teva manera de contar històries amb els anys?
Sempre he treballat de manera intuïtiva, més que no pas seguint un format o pla establert, i això realment no ha canviat amb el temps.
Abans assumia que tothom a la indústria editorial sabia millor que jo com havien de ser els meus llibres. Però, encara que segueixo obert a idees i consells, amb l'experiència ara sento prou confiança per recolzar les meves pròpies decisions editorials.
– Tens una manera molt directa i honesta de connectar amb els joves lectors. A què creus que responen més els nens a les teves històries?
Els nens senten les emocions amb molta intensitat, tenen un fort sentit del que està bé i del que està malament, i una enorme capacitat per divertir-se.
Intento crear personatges amb qui connectin emocionalment, perquè realment es preocupin per ells. Tot i que sovint hi ha una moralitat en les meves històries, confio que els nens la descobreixin per si mateixos, en lloc de dir-los què pensar o com sentir-se. Intento afegir sempre una mica d'humor, fins i tot quan hi ha un missatge seriós. Per sort, encara conservo un sentit de l'humor molt infantil, cosa que ajuda! Al final d'una història vull que el lector se senti feliç, segur i satisfet.
- La ovelleta que va venir a sopar ha esdevingut un clàssic global. Per què creus que aquesta història ha connectat tant a tot el món?
Toca temes molt profunds, però d'una manera accessible per als nens i amb molt d'humor. Dóna la volta a les expectatives sobre com un llop afamat hauria de comportar-se davant d'un xai vulnerable i desitjable, i al final demostra que l'amor realment ho conquereix tot.
– Com influeix la teva relació personal amb els nens –ja siguin lectors, familiars o nens del teu entorn– a les teves històries?
Les meves relacions amb els nens influeixen enormement en la meva escriptura. Tinc quatre fills i vaig tenir la sort de poder passar molt de temps amb ells quan creixien. Els meus records de com parlaven i actuaven, com les seves emocions podien canviar en un segon i el que els feia riure. Tot això alimenta les meves històries.
Ara tinc vuit néts i el temps que passo amb ells ha ampliat encara més aquest tresor d'experiències. A més, cada any visito centenars de nens a col·legis i festivals, i és una forma meravellosa de comprovar si una història funciona. Els nens són honestos i et diuen exactament què pensen.
– En un món on els nens estan cada cop més envoltats de pantalles, quin paper creus que continuen tenint els llibres i la narració?
Hi ha una màgia en les històries i en l'acte de contar contes que mai no podrà ser reemplaçada per una pantalla. M'encanta explicar les meves històries, ja sigui en un moment de lectura compartida abans de dormir, amb un sol nen arraulit en pijama, o en una sala plena de persones de 2 a 92 anys. En aquest món tan accelerat, és estrany que algú s'aturi a escoltar, en directe, una bona història ben contada. I els adults que comparteixen aquesta experiència amb els nens tornen a sentir la sorpresa que tenien quan eren petits.
– Quin consell donaries als qui somien seguir sent creatius, curiosos i actius durant tota la seva vida?
El meu consell seria: Simplement fes-ho! Escolta el nen de cinc anys que encara viu dins teu (el meu em crida tot el temps!).
Mantingues aquesta curiositat infantil, aquest sentit de sorpresa, i sigues creatiu com un nen: de forma instintiva i sense por.
